IL CHIANTI

Via del Lavatore 81-82

Roma

Telf. 06 678 7550

http://www.vineriailchianti.com/

LOCAL

Itàlia té fama de bon menjar però, si no t’ho curres una mica, la pots espifiar i molt. Una altra cosa que acostuma a passar és que el tercer dia acostumes a estar de pizza i de pasta fins a la barretina. És per això que, al nostre tercer dia d’aquest viatge, decidim buscar una cosa diferent i ens decidim per Il Chianti, que no deixa de ser un restaurant de cuina tradicional italiana, però que ofereix una carta una mica més variada.

Il Chianti és un restaurant que està a escassos cinc minuts de la Fontana di Trevi, a la via Lavatore, un dels carrerons de vianants més turístics del centre. Il Chianti porta el subtítol de vineria, però tenen un bon oferiment de plats. Es troba en un entrant del carrer, fet que els permet tenir una bona terrasseta més o menys arrecerada de la gentada. A l’interior, hi ha dos espais diferenciats: el restaurant i la vineria, però, com a mínim al migdia, tots dos espais serveixen per encabir-hi tantes taules i turistes com sigui possible. Si seieu a la terrassa, podreu gaudir de l’ambient del carrer i de l’emparrat de les parets, però millor evitar-la en dies calorosos. L’interior és una mica obscur però de decoració agradable i molt més fresc.

LA TECA

Com que els plats no són excessivament barats, decidim agafar un segon per a cadascun, sobretot, preveient que seran plats contundents. Hem llegit que val la pena agafar carn, per tant, ens decidim per bistecca di Manzo alla Buttera (400gr) i llonses de vedella amb verdura saltejada. No ens demanen el punt de cocció i ens el serveixen més fet del que nosaltres acostumem a menjar, però no ens queixem. La veritat és que la carn és molt tendra i molt ben cuinada. Ens quedem encantats. Per veure, demanem vi de la casa i ens sorprenen amb un vi negre espectacular... es nota que estem en una vineria! Llàstima que ens el porten servit a la copa i no podem veure de quin vi es tracta.

No agafem postres. Per què? Doncs perquè a dos minuts del restaurant hi ha la Gelatteria de San Crispino, una de les millors de la ciutat. L’especialitat, el gelat de crema de mel, molt suau i apte fins i tot per a les persones que no ens agrada gaire la mel.

SERVEI

Un dels pocs punts negatius de la valoració. Hi ha un únic cambrer per atendre tota la terrassa i no s’està de manies. Ens indica de seure a la terrassa, en una taula allargada on tots els turistes mengen costat per costat (les taules no estan separades). Això, per nosaltres, no és cap gran problema. De totes formes, és un  dia calorós i veiem que, malgrat el tendal, el sol s’aproxima perillosament cap a nosaltres. Quan encara no ens han servit, demanem de menjar a l’interior on hem comprovat que s’està molt més fresc. Al cambrer li fa mandra i, per dissuadir-nos, intenta fer-nos entendre que a dins hi fa més calor, cosa que sabem que és mentida. Afortunadament, quan el sol està a punt d’arribar a nosaltres, un núvol prim ve a socórrer-nos.

QUALITAT/PREU

El dinar no és barat, però hem demanat plats de carn contundents. No és un lloc on t’escalivin però està clar que demanar carn no és com demanar una pizza o un plat de pasta. El vi de la casa és de 5€ per copa, però estem en una vineria i hem de reconèixer que el vi ens ha fascinat.

TIPUS DE CUINA: CUINA TRADICiONAL ITALIANA EN ESPECIALITAT DE CARN I VINS

LANDO

Passatge Pere Calders, núm. 6

Barcelona

Telf. 933 485 530

http://lando.es/ca/

LOCAL

Fa temps que sentim parlar del carrer Parlament. Els últims temps s’ha posat de moda perquè és un dels lloc predilectes on van a fer el vermut els hipsters de la capital. A nosaltres, la nit ens sorprèn pels voltants del Paral·lel i decidim treure-hi el cap. La veritat és que jo m’imaginava més aviat una calle Laurel de Logroño (la primera vegada que hi vam passar ens pensàvem que hi feien una manifestació) i no es ben bé això però hi ha força ambient. Busquem ressenyes precipitadament per internet. Alguns locals ja comencen a estar plens a vessar. Al passatge Pere Calders hi trobem el Lando, també molt ben ressenyat i on encara queda alguna taula. No ens ho pensem.

El local té una estètica molt acurada que es basa, sobretot, en una pila de grans bombetes incandescents que pengen del sostre, única il·luminació del local que recrea una atmosfera càlida i perfecta per un sopar de dos malgrat la sala gran i espaiosa. No perdre’s una visita als lavabos, on sonen, ininterrompudament acudits del Eugenio.

LA TECA

A la ressenya hem llegit que és un lloc ideal on provar nous sabors. Mentre ens estudiem la carta, un noi bé a assessorar-nos i ens resulta de gran ajuda. La nostra intensió és fer quatre tapes. Comencem amb olives i cacauets de wasabi per anar obrint la gana. Seguim amb les tapes més fortes. La tarama, una mena de puré d’ous d’arengada, amb un gust de mar molt intens. La truita de patates amb eriçó de mar on l’eriçó està injectat a dins de la truita, potser el plat més sorprenent, al principi t’atrau, després comences a patir per l’estómac, en definitiva, un sabor al qual no estem acostumats. Unes croquetes poc convencionals però molt suaus i bones. Per acabar, tenen un bon assortit d’infusions.

Realment ha estat un sopar farcit de gustos exòtics per nosaltres, amb predominança per la intensitat del mar. No hem pogut evitar evocar la vegada que vam provar les ostres.

SERVEI

El noi que ens ha assessorat, ha estat força encertat. El servei correcte.

QUALITAT/PREU

El sopar de tapes ens ha sortit molt econòmic. La tapa de truita i eriçó de mar és la que es dispara més però la resta tenen uns preus més que raonables. Ens hem quedat tips, tot i que s’ha de dir que tampoc hi hem anat amb una gana ferotge i la nostra intenció no era fer un àpat contundent. Els menús hem vist que piquen bastant més.

TIPUS DE CUINA: CUINA EXÒTICA

LA BOLA

c/ Bola, 5

Madrid

Telf. 915476930

http://labola.es/

LOCAL

Es tracta d’encabir-hi tants turistes com sigui possible. Això vol dir que les taules estan un pèl ajustades, però sense excessos. Afortunadament, ens encabeixen al primer menjador, més recollit i acollidor, tot i que la taula queda una mica al mig i a prop de la porta d’entrada que s’obre i es tanca sense aturador. Ens trobem en un espai ben castizo, tipus Casa Lucio o Casa Ciriaco. Les parets estan arrebossades de fotografies de famosos i famosets que han passat pel local. El Juanjo Puigcorber, evidentment, no hi falta. 

LA TECA
Menjar cocido madrileño és tota una experiència i l’envolta una litúrgia difícil de complir al peu de la lletra sense l’ajuda dels cambrers. A la taula t’hi porten: un plat soper amb fideus prims, una gerreta de ceràmica i una plata amb salsa, ceba i guindillas. El cambrer et demana que et posis el tovalló, és a dir, que et protegeixis. Al principi no ho entens però, quan ja tens el tovalló per escut, el cambrer evoca el contingut de la gerreta a sobre del plat de fideus... atenció! no hi evoca tot el contingut, només el caldo. Quan ja t’has menjat la sopa del cocido amb els fideus, torna el cambrer i t’acaba d’evocar el contingut de la gerreta: cigrons, carn d’olla, etc. I, a més a més, t’hi afegeix col i patata d’una gran safata. Es pot acompanyar amb la ceba, la salsa i les guindillas de la plata.

Pràcticament tots els turistes ens demanem el cocido, plat estrella de La Bola i realment creiem que la fama està molt ben guanyada. Els callos també estan molt bons. 

SERVEI 

L’últim dia a Madrid i ja comencem a estar familiaritzats amb aquest tipus d’atenció al client. Els cambrers acostumen a ser homes que, si bé no es pot dir que siguin antipàtics, tampoc acaben de ser del tot simpàtics. Somriure, com a mínim, sembla que faci molt de temps que no ho hagin practicat. Responen de manera diligent davant de qualsevol petició, però els caracteritza cert aire despectiu que els ha valgut l’atribut de “chulapos”. A La Bola, a més a més, van sobrats de clientela, per tant, s’ho poden permetre. 

QUALITAT/PREU

Per tractar-se d’un lloc turístic, ens esperàvem una castanya considerable i, realment, no ha estat així. El cocido madrileño no arriba a 20€ però en poden menjar dos perfectament, fins i tot es recomanable si teniu una capacitat estomacal mitjana i no us agrada deixar menjar al plat.

TIPUS DE CUINA: CUINA TRADICIONAL MADRILENYA

CASA RUDES

c/ Major, núm. 10

Sant Joan de les Abadesses

Telf. 972 72 01 15

http://www.casarudes.com/

LOCAL

Hi anem a espetegar de pura casualitat tot passejant per la zona més turística del poble, després de visitar el conjunt arquitectònic i el centre d’interpretació del mite del Comte Arnau. Ens deixem seduir pels plats que llegim al menú i per l’encant del local, encara que tot just estiguem a fora. I és que Casa Rudes no és tan sols un restaurant sinó també una agrobotiga de productes locals. Com diu ben clar al cartell, va ser fundada l’any 1893. Un cop som dins, hem de creuar la botiga i arribem a una sala no gaire gran, amb capacitat per trenta comensals. L’ambient és d’allò més acollidor, amb les seves rajoles de ceràmica, les parets de color groc cridaner i blau que fan joc amb el mobiliari de fusta antic i alguns objectes decoratius de temps enrere. En resum, ens sentim una mica com si estiguéssim dinant al menjador de casa els avis.

Per tot arreu es fan ressò del seu interès pels productes locals

LA TECA

Els primers són tan suggerents que tenim vertaders problemes per decidir-nos. Tots els plats estan elaborats amb productes locals però amb un toc innovador que els fan molt atractius. Després de molt rumiar-ho, ens decantem per una amanida freda de fesolets de santa pau amb botifarra negra i vinagreta de mostassa i paté artesà amb torradetes. Els fesolets, no cal dir-ho, boníssims i molt refrescants en el format amanida. El paté potser una mica massa contundent però molt bé com a entrant.

De segon, fem una vedella amb bolets i una llangonisseta de bolets amb patates. La llangonisseta (que a casa meva en diem “senyora botifarra”) guanya el primer premi.

A les postres potser els hi manca un xic més d’originalitat. Agafem crema catalana i mató. El mató se serveix esmicolat en una copa i, tot i que és prou bo, n’hem menjat de millors.

Per pair, ens prenem un parell de tisanes que hem vist que fa un noi del poble. Un fi de festa excel·lent.

SERVEI

És un dia entre setmana i hem de dir que el menjador està quasi buit, per tant, tenim el servei abocat totalment a nosaltres. El tracte és tan o més familiar que el local. Fins i tot comentem tots plegats algunes de les notícies més rocambolesques que anuncien pel televisor. Tots els treballadors que hem pogut veure semblen de la família.

QUALITAT/PREU

Hi anem un migdia d’entre setmana. El preu del menú és molt econòmic i s’ha de dir que sortim del tot satisfets i amb les expectatives complertes.

TIPUS DE CUINA: CUINA CATALANA DE PROXIMITAT

EL VELÓDROMO

c/ Muntaner, núm. 213

Barcelona

Telf. 934 306 022

LOCAL

El Velódromo és el típic restaurant que surt a totes les guies sobretot, i bàsicament, per la pàtina d’història que ha conservat el local. Es veu que va estar tancat durant una temporada i que des de fa uns quants anys ha pogut tornar a obrir portes gràcies a la cerveseria Moritz. En resum, el Velódromo és un cafè/restaurant d’aquells d’abans, tipus Quatre Gats, El Gran Cafè, el Cafè de l’Òpera, etc. De totes formes, no és tan cèntric com els altres i això fa que sigui menys turístic. Sobre la decoració: sala gran amb tribuna, mobiliari i parets de color verd oliva sense repintar, algun objecte antic, fusta fosca, voluptuosos llums al sostre, barra amb el respectiu botellam al darrere. Sí, exacte, sembla que estiguis a dins d’aquell quadre de Manet.

LA TECA

Una carta molt variada amb alguns plats més contundents i altres fórmules més lleugeres. Veiem que tenen una bona representació de productes de tot el país català i això, no ho podem evitar, sempre ens embadaleix.

Ara bé, val a dir que aquesta vegada ens hem demanat tres tapes com a entrant i cap de gaire nostrada. Els pimientos de padrón i les braves... tan de gust que venen quan són ben calentes i ens ho han servit tot un pèl fred. A la carta especificava que es tractava dels autèntics pimientos de padrón però, noi, què se n’ha fet dels que ens menjàvem fa pocs anys enrere? No ens deixem enganyar, els veritables pimientos de padron que unos pican y otros non, aquells que anàvem a comprar com si fos una fruita exòtica en una botigueta de l’estació de Sants, aquells pebrots ja fa temps que han passat a la història! També hem demanat una tapeta de lacon per acabar-ho de fer més gallec. Per sorpresa nostra, l’han tallat d’una mena de màquina antiga que tenien just al nostre darrere. Realment era gustós.

De segon, ens hem demanat una de les especialitats de la casa: ous estrellats amb botifarra de perol. Un plat deliciós, calòric i molt contundent que prou feines hem tingut per acabar-nos.

Per fer-ho baixar tot, dos orujos ben carregadets per continuar amb el rampell gallec.

SERVEI

Com que ens ha vist vacil·lar a l’entrada del restaurant, el noi ens ha vingut a convèncer de seguida amb aire salamero sense arribar a cebós. Primer hem demanat mirar la carta i, després d’alguns estira i arronses, ens hem decidit. Servei molt correcte amb brometes mesurades incloses (avui érem dues noies).

QUALITAT/PREU

Anteriorment, hi havíem anat a esmorzar i, per una flauteta de bon pernil, la clavada va ser considerable. Aquesta vegada ens hi hem tornat a acostar perquè havíem llegit en una guia que, als migdies, feien plats combinats per un preu molt econòmic. Bé, a la carta no hi hem sabut veure cap plat combinat ni menú, cosa que sempre fa encarir un xic la nota. El dinar no ens ha sortit del tot barat però s’ha de reconèixer que hauria pogut ser pitjor, sobretot tenint en compte l’acudit dels orujos.

TIPUS DE CUINA: CUINA CATALANA I D’ARREU

RESTAURANT L'ARMELER

Pujada del Castell, 44

Sagunt

Telf. 96 266 43 82

http://www.larmeler.com/

LOCAL

Arribem en temporada més que baixa a la ciutat de Sagunt, prop de la costa valenciana. El casc antic, que a l’estiu deu ser una bullidera de turistes, ara es troba pràcticament deshabitat. Per entre els carrerons trobem una pila de restaurants, però la majoria tancats. Oh, sorpresa, L’Armeler, un dels pocs restaurants que ens recomana la guia, està obert i veiem que fan menú. Entrem? No entrem? Des de fora no s’aprecia gaire l’interior del local però no sembla que hi hagi gaire vida. Ja som dins. Un noi ens dóna la benvinguda darrere d’una barra i ens acompanya cap a la taula. Descobrim que el restaurant és gran, amb més d’un pis, ple de racons i raconets. Decoració de tall rústic que combina els colors blancs i blaus que sempre fan mariner. És un lloc acollidor si no fos que hi estem pràcticament sols.

LA TECA

Al menú hi ha pocs plats per triar però suggerents. Em venen molt de gust les clotxines al vapor... fa molt de temps que no menjo petxines... meeec, resulta que, quan les tinc al davant, m’adono que les clotxines no són pas petxines sinó musclos. Tant li fa, també són molt bons. El salpicón de marisc excel·lent.

De segon, fem el magret d’ànec, al punt, amb salsa agredolça i carbassa al forn amb pebrotets de guarnició. Molt bo, llàstima que ens ho han servit un pèlet fred. També un variat de peix per sucar-se’n els dits. Tot exquisit però molt potent, es recomana anar-hi amb gana si no es vol quedar malament. De postres, mousse de xocolata, es nota que és casolana. Per a ell, crema anglesa amb merenga flotant... intercanviem una mirada i un somriure... no hi ha dubte que aquestes postres són... la île flotante!!! Unes postres que es poden menjar a molts restaurants del sud de França. Entre això i el magret d’ànec, deduïm que hi ha una forta influència francesa a la cuina del restaurant. Li demanem al cambrer i ens ho explica, la fundadora del restaurant és francesa i ara se n’ocupa la seva filla. L’île flotante són les postres més antigues que se serveixen al restaurant.

SERVEI

Cambrer jove extraordinàriament atent. Com que veu que estem a la ciutat per fer el turista, ens dóna tot tipus de ressenyes i indicacions.

QUALITAT/PREU

Qualitat/preu el menú surt molt bé. Durant la nostra estada per la costa valenciana, hem tingut més d’un ensurt. Sovint, el menú que anuncien a fora del restaurant, no acostuma a correspondre amb el preu final perquè encara hi afegeixen ives, begudes, postres, pans, cafès, etc. No és el cas de L’Armeler. El menú de migdia en temporada baixa és de 12€ més les begudes que ja sabíem que no hi anaven incloses. Un restaurant molt recomanable per menjar plats de la zona (i també alguns d’afrancesats) a un preu raonable i molt ben elaborats.

TIPUS DE CUINA: CUINA TRADICIONAL VALENCIANA AMB TOCS FRANCESOS

GASTROMAQUIA

c/ Pelayo, 8

Madrid

Telf. 915 52 64 13

LOCAL

Després de donar unes quantes voltes per Chueca, acabem trobant el carrer Pelayo. És fosc, fa fred... i queda una mica apartar del bullici del barri. Hi ha poca il·luminació pública i en general el carrer es veu un xic deixat. Per aquest motiu, quan trobem el Gastromaquia, ens sentim una mica cohibits. Entrem? No entrem? L’entrada és petitona i poc vistosa, cosa que no ens permet avaluar l’interior. Al final acabem fent el cor fort, la crítica de la guia ens ha desvetllat el cuquet.

Un cop a dins, el local és més o menys acollidor, intenta ser modernet sense arribar a aconseguir-ho, amb decoració diguem-ne minimalista. La primera pega visible és que l’espai està excessivament aprofitat, amb capacitat per poc més de vint-i-cinc comensals. Seiem en una taula petita tocant a la paret, la típica paret esquitxada per una infinitat de sucs i salses.

Al cap de poca estona, el local s’omple de gom a gom, grans grups fan cua a l’entrada i l’Hugo, el propietari del negoci, ha de refusar molta clientela.

LA TECA

Els plats tenen la marca de l’autor i l’Hugo sap molt bé quins aconsellar-te. Per començar, dos entrants: guacamole (una mica massa suau pel nostre gust) i mi-cuit de foie. Seguidament, musclos amb una picada que incorpora el curry com a nota de l’autor. Falta el plat estrella del local: pop a la gallega amb espuma de patata (l’espuma realment molt ben aconseguida). De postres, ens decantem per xocolata calenta amb oli d’oliva i sal gruixuda. L’Hugo encara ens obsequia amb un sorbet de mojito espectacular!! Sort que no ens hem quedat sense provar-lo.

Tots aquests plats, avui en dia potser ja ens ressonen una mica, però nosaltres va ser la primera vegada que ens els trobàvem en una carta i, en aquell moment, ens van semblar originals. L’Hugo forma part d’una fornada de cuiners molt concreta que van ser molt innovadors en el seu moment i que mica en mica han hagut d’anar trobant una veu pròpia.

SERVEI

Quan arribem, l’Hugo de seguida ens demana si tenim taula reservada i d’on som. Quan li diem d’on venim, es posa a riure amb les mans al cap. Resulta que va estudiar a la mateixa escola que nosaltres, que tenim amics en comú i que estiuegem al mateix poble. Encara que tingui totes les taules reservades, no ens vol deixar marxar. Ens esperem una mica i ens aconsegueix una taula. A partir de llavors, ja som com de la família.

Al llarg del sopar, veiem que fa la mateixa pregunta a tots els clients “¿de dónde sois?” i això li serveix d’esquer per establir relacions, punts en comú i acabar semblant col·legues de tota la vida. A nosaltres ens fa sentir còmodes i divertits, però no a tothom li deu resultar simpàtic el seu mode “enrotllat” ni sentir-se dir tío cada deu segons.

L’Hugo fa un desplegament de generositat a totes les taules. A nosaltres, ens regala unes postres. A la taula del costat, ofereix cava als clients i brinda amb ells per a què tinguin un bon viatge de tornada mentre els convida a casa seva a la propera visita al país. A l’entrada, ofereix tot tipus d’aperitius a les persones que fan cua per entrar al restaurant.

En resum, l’Hugo és un espectacle i una de les gràcies del restaurant.

QUALITAT/PREU

El sopar no surt barat, això sens dubte, però està clar que pagues per menjar cuina d’autor. Quan veiem la nota, ens fa mal, però no ens podem queixar.

  

TIPUS DE CUINA: CUINA D’AUTOR

HOSTAL RESTAURANT EL ROSER

Carrer Església, núm. 7

l’Escala

Telf. 972 77 02 19

www.elroserhostal.com

LOCAL

Tenim una vella relació amb aquest hostal. Uns quants anys enrere ens hi havíem hostatjat però, per temes de logística, no hi havíem arribat a fer cap àpat. Després el vam veure recomanat als mitjans de comunicació més d’una vegada i ens havia sabut greu no haver-hi menjat. A la tarda, quan a la botiga d’anxoves els hi hem demanat una recomanació per anar a sopar, ens l’han tornat a esmentar. Així doncs, ja no podíem fer més el despistat.

El local no és a primera línia de mar i l’entrada no és del tot atractiva. S’ha d’entrar per l’hostal, però des de les finestres del carrer ja es pot veure l’ampli i acollidor menjador, de decoració del tot rústica amb cadires de fusta, parets de pedra, quadres de bodegons i companyia, tovallons i estovalles de roba. El típic restaurant que, si no fos que estem a l’Escala, et pensaries que hi fan carn a la brasa sense aturador.

Està al davant de la casa natal de l’avi Xexu, un compositor de sardanes escalenc.

No s’ha de confondre El Roser amb El Roser II, on potser s’hi menja tant o més bé, no ho sabem, però és el restaurant dels fills. 

LA TECA

Ens decidim per fer un sopar de tapes marineres, algunes de més tradicionals i d’altres de més innovadores que formen part de l’apartat “La taverna de l’Avi Xexu”. D’entre les més estàndards escollim el peixet fregit, les gambes a l’allet i les cloïsses a la marinera. Totes molt ben elaborades, a més, el peixet fregit no és tan sols un plat de sonso i avall sinó una bona varietat de peixos. Seguim amb un tàrtar de tonyina amb ou i sushi de salmó. Ens sorprèn, sobretot el sushi de salmó, amb l’arròs al punt de cocció i un gust d’alga molt intens. I ho arrodonim amb un montadito d’escalivada amb bacallà al pil-pil i, com no pot ser d’altra manera, anxoves de l’Escala.

La patrona ens ha dit que amb aquestes tapes potser faríem una mica salat però sort que no li hem fet cas. Així encara tenim forces per encarar la traca final: de postres compartim l’assortiment de pastissos i fem diana. A més, entre l’última tapa i les postres, encara ens han ofert un gotet de mousse de xocolata amb melmelada de la casa.

Realment acabem l’àpat molt satisfets.

SERVEI

Molt correcte i excepcionalment atents. Et canvien el plat constantment perquè sempre el tinguis lliure de closques. Estan atents a qualsevol petició que tinguis, ja sigui d’aigua, pa o qualsevol cosa que els hi demanis. Ens han atès tres persones: un cambrer molt servicial, la cunyada de l’amo més riallera i desenfadada i la mare de l’amo (?), una mica més eixuta i amb caràcter.

QUALITAT/PREU

Els sopars de tapes sempre fan de mal valorar... la tapa més barata que vam demanar va costar 2€ i la més cara 5€. Pel nostre gust i gana, no són racions pantagruèliques ni tampoc escadusseres. Ara bé, la qualitat és molt alta i, les tapes de “la taverna d’en Xexu”, d’una gran elaboració. Així que, tenint en compte la relació qualitat preu, no hi ha dubte que es tracta d’un lloc econòmic.

TIPUS DE CUINA: CUINA TRADICIONAL AMB PETITES NOTES D’AUTOR I ESPECIALITAT DE PEIX